En un moment com el que estem vivint, avui 14 d’abril, dia de la Republica, no he pogut deixar de recordar ‘aquella Salut Publica que haguera pogut ser i no va ser’ que comportava la reforma sanitària republicana. El final de la guerra civil i la instauració de la dictadura franquista va entrebancar un projecte modernitzador que cercava aconseguir un model d’assistència mèdica col.lectivitzada, on la prevenció de la malaltia i la promoció de la salut anaven a jugar un paper fonamental. Va ser en aquells anys quan es va reformar el Servei Epidemiològic Central i es van sentar les bases de la moderna epidemiologia en l’Aadministració sanitària espanyola. Com recordava el sanitari republicà Antonio Ortiz de Landazuri al definir “la funció epidemiològica moderna”: la epidemiologia tenia, entre altres funcions, l’estudi de les causes, formes de propagació i dels mitjans de lluita contra les malalties infecto-contagioses o transmissibles. El franquisme va suposar un pas endarrere. Les polítiques sanitàries marginaren la medicina preventiva i la salut pública, en detriment d’un model d’assistència mèdica que prioritzava l’atenció a la malaltia. Amb l’arribada de la Democràcia es van prodir avanços significatius en matèria sanitària i també a l’àmbit de l’eoidemiologia i la salut publica, encara que insuficients, com s’està posant de manifest en la gestió de l’actual pandèmia i la no sempre necessària influència que tindrien que tenir en les decisions polítiques. Estaria be, que ara que tindrem que repensar, si o si, el nostre Sistema de Salut i el paper que li pertoca a la Salut Publica, recuperarem l’esperit d’aquell moviment polític i social que va permetre suscitar el consens majoritari de canvi que va acompanyar l’arribada de la Segona Republica.